Retalls d’arquitectura

Un retall pot ser moltes coses...un tros sobrant de paper, de roba, de pell, de fusta, de xapa metàl•lica, etc., resultant de retallar una cosa, i que resta com a rebuig en l'execució d'un treball. Però, de vegades, els retalls donen joc, i quan pensàvem que aquell tros arraconat en un calaix no tenia cap més funció i finalitat que simplement ser això, un simple retall...s’obre un nou ventall de possibilitats, i aquell retall es reaprofita donant pas a nous objectes, a noves combinacions, a noves idees que, en definitiva, esdevenen noves mirades i solucions.

Què té a veure uns retalls amb l’arquitectura? Quina relació hi ha entre tots dos? Doncs es tracta d’una manera de projectar, de concebre i generar els espais a partir de la unió de diferents formes, línies...retalls, que s’uneixen, s’entrecreuen o es sobreposen; i també a partir de retallar una forma, un espai; de fer un retall per generar espais nous i fluids, que no siguin immòbils, que puguin canviar. Espais que es retallen.

D’aquesta manera es dóna pas a la possibilitat de l'aparició de nous angles no ortogonals per tal resoldre situacions geomètriques + complexes, i aquests angles, tant en vertical com en horitzontal, a l’entrar en contacte amb la llum creen ombres i espais més rics on cadascú i cada objecte, pot trobar el seu racó. Retallar espais per aconseguir buscar la llum.

Entendre l'edifici com un capturador i generador d'espais, que permeti que cada persona, animal i objecte acabi domesticant els seus propis espais, i que al mateix temps permeti ser domesticat pel seu entorn i intentar millorar-lo en la mesura del possible. Espais que s’humanitzen. 

Retalls que permeten la recerca dels patis com element mediterrani i cultural propi, central, per lligar espais, per aconseguir l’entrada de llum, per esponjar, per respirar, per poder capturar el teu tros de cel. Espais que s’obren.

I sempre tenint present el llegat històric, el patrimoni arquitectònic de la nostra terra, buscant solucions a l’hora d’intervenir el més respectuoses possibles, seguint la construcció tradicional i pensant en elements mòbils i lleugers per tal que no siguin agressius amb els espais existents. Espais que busquen integrar-se.

Això és el que en Josep Maria Boronat (1979, Mont-roig del Camp) ha anat cercant, tant des dels seus primers treballs com a estudiant, com en la seva activitat professional, en aquesta disciplina tant complexa que és l’arquitectura, suma i resta de tants i tants retalls...